viernes, 24 de diciembre de 2010

[M'agrada el Nadal, faig petons i regals...]

No, en realitat no m'agrada. Bé, de fet no és que no m'agradi... Simplement és una celebració relacionada amb Dios y esas cosas las cuales no profeso (y aunque a veces bromee con ello, respeto a quienes lo hacen. Quizás algun día profundizaré en ese aspecto) i per aquest motiu no ho celebro com a tal (hay que ser consecuente), però això no vol dir que no m'agradi reunir-me amb la familia aquests dies (i les vacances, tot s'ha de dir). De fet, la "il·lusió" va desapareixer quan em van deixar de fer regals, no ens enganyem. Ara que ja he madurat més, el tema regals (tant per Nadal, com pel meu aniversari i altres) me la pela m'és totalment igual... He après a valorar coses més importants. 

Una de les representacions de Nadal que feiem al Joncadella, de 5é diria. El títol de l'entrada és d'una cançó que vam cantar l'any de 6é, que en ser l'últim va ser com més especial i emotiu, i suposo que per això la recordo.


Però el pitjor dia de tots va ser quan es va confirmar el meva por més gran. Els rumors que corrien per l'escola eren certs: eran los padres. Mierda, ya tenemos trauma para toda la vida (espero que això no ho llegeixin nens petits, em sentiria molt culpable). Tot va passar fa uns 8 o 9 anys (no ho recordo ben bé) en un dia com aquest, sopant a casa de la meva iaia. Estava ella parlant amb la meva mare i jo, molt inoportú, al costat. Escoltant. "Pues el regalo de la Sandra (la meva germana) lo fui a comprar a la tienda esa que hay cerca de la libreria, si quieres ir a cambiarlo ya te daré el tique". Em van mirar. Jo, molt "astut" i intentant ignorar la realitat, vaig dir: "¿Qué habéis dicho? No estaba escuchando."

I vaig estar encara un temps enganyant-me a mi mateix, fins que vaig arribar a la conclusió que no, que era impossible. Que un tronc de fusta no podía cagar regals, que uns rens no faríen volar el trineu d'un senyor massa gordo com per cabre per les xemeneies, i més del mateix pels Reis Mags i els seus camells. I clar, ara miro enrere i em sento enganyat, ¿Com m'han pogut voler fer creure aquestes coses? I el pitjor, ¿com les he pogut creure en algún moment?

Vaig ser feliç vivint aquella mentida, però no sé... Ho veig massa cruel, no sé si seré capaç de mentir així als meus fills. Jo penso que fer regals però de part meva en comptes de venir de gent màgica no és tan mala idea, y así nos ahorramos los disgustos y posibles traumas (ara m'estàn venint imatges al cap i m'estic sentint fatal = jo tinc aquest trauma).

Desitjo a tothom qui llegeixi això que passi unes bones festes i que gaudiu d'una bona estona amb la famíia, que pot ser un regal molt millor que qualsevol altra cosa material. 

He estado buscando alguna foto de Navidad, pero no me ha convencido ninguna... Así que pongo esta que no tiene nada que ver pero me hace gracia xD


Vagi bé ^^

[Suena: De pequeño - Labuat]

No hay comentarios:

Publicar un comentario